Desert

La companyia resident d’aquesta temporada és la formació Atresbandes (La guerra dels mons), nascuda de la trobada artística i personal de Mònica Almirall, Miquel Segovia i Albert Pérez Hidalgo. El seu projecte tractarà de l'inconscient.

Premi de la Crítica 2024 al millor espai sonor per a Sammy Metcalfe i Miquel Segovia.

Hi havia molta gent. Una massa de persones que es movien d'un lloc a l'altre. I hi havia molta necessitat de ser escoltat. La gent pagava per ser escoltada. Ser escoltada per una altra persona que es dedicava exclusivament a això, a escoltar. O també ser escoltada per una espècie de ser superior, una idea de Déu. I per ser escoltat per aquest Déu t'havies d'aïllar i d'aquí sorgí el desert. Com un lloc sense soroll, l'únic lloc on trobar el silenci. El silenci que facilita aquesta escolta. Un lloc sense distraccions, però amb altres reptes. Amb tempestes de sorra, amb miratges i amb autèntics oasis, llocs privilegiats que, enmig del buit, ens permetien prendre aquesta mena de melmelada de records, pors i fantasies que portem dins. Ens dedicàvem a buscar aquest lloc, com uns espeleòlegs que indaguen a l'interior de la humanitat.

La paraula desert amaga tot un imaginari al darrere. És un mot fonamental de molts textos religiosos i filosòfics. Per a Hannah Arendt, és una metàfora per entendre el lloc de l'ésser humà al món ('el món és sempre un desert'). A la Bíblia, representa el lloc on es posa a prova la fe en Déu, i l'islam és una religió nascuda de les travessies del desert a la recerca de la presència divina. És, en definitiva, una paraula molt carregada de significats: és quasi bé un símbol. Però un símbol que conté una gran paradoxa: ens n'allunyem perquè representa un espai buit de vida i, al mateix temps, busquem la seva buidor per arribar a distingir els senyals que la vida no ens deixa veure.

Aquesta barreja de psicologia, filosofia i misticisme és el punt de partida d'aquesta peça que presenta a quatre personatges que es dediquen a escoltar el món.


A l’entorn de formació de l’Institut del Teatre de Barcelona, els membres de la companyia van decidir començar un projecte comú. Des del 2011, el grup es caracteritza per fer un teatre laboratori en què és fonamental el procés de creació. Posant en qüestió tot el que els envolta, són autors de La guerra dels mons (2021), It don’t worry me (2020, amb Bertrand Lesca i Nasi Voutsas), Ultima Thule (2019, amb Hotel - Col·lectiu Escènic), Coda (2019), All in (2017), Locus Amoenus (2014) i Solfatara (2012).

La residència d’Atresbandes compta amb la mentoria del director d’escena suec Markus Öhrn. Aquest suport s’emmarca dins el programa de mentories internacional de l’Institut Ramon Llull.

Els Ajuts a la creació Carlota Soldevila són possibles gràcies a la col·laboració entre el Teatre i la Fundació Banc Sabadell.