Desobeir l'apocalipsi 8. Sentir

Tanquem l’Escola de pensament d'aquesta temporada amb les armes per combatre la narrativa apocalíptica. Moderada per Marina Garcés i Albert Lladó, parlarem de sentir amb Clara Peya, a la Plaça Margarida Xirgu.

Clara Peya és graduada en piano clàssic per l’ESMUC (2007) i va cursar estudis Superiors de jazz i modern al Taller de músics de Barcelona. Ha estudiat durant més de 12 anys amb el professor Leonid Sintsev amb qui va seguir la formació al conservatori Rimski-Kórsakov de Sant Petersburg (Rússia). Ha estat alumna de mestres de música moderna i jazz com Joan Monné, Joan Díaz, Roger Mas, Txema Riera i Marco Mezquida. Amb 37 anys ja ha presentat tretze discs al seu nom on ha col·laborat amb músics com Sílvia Pérez Cruz, Salvador Sobral, Albert Pla, Judit Neddermann, Alessio Arena, Leo Rizzi, Ferran Savall o Magalí Sare, entre altres. A més, ha tocat amb diferents formacions per tot Espanya, Mèxic, França, Anglaterra i Rússia. És cofundadora de la companyia de teatre, dansa i música en directe Les Impuxibles, impulsora de produccions com ara Harakiri (2022), Fam (2020), Suite Toc núm. 6 (2019), AÜC (2017) o Limbo (2015), i ha compost diverses músiques per a espectacles de teatre i dansa, també per al Teatre Lliure, com ara Jane Eyre (2017) i Renard o El llibre de les bèsties (2016).
Guardons:
- Premi de l’Acadèmia de música catalana a millor gira 2022 per Perifèria
- Premi Butaca a Millor composició musical i al millor espectacle per Suite TOC num 6 (2019)
- Premi Nacional de Cultura 2019 per la trajectòria i compromís a artístic
- Premi de la Crítica de la revista Enderrock a millor àlbum 2018 per ESTÓMAC
- Premi Altaveu 2019 al recorregut artístic
- Premi Butaca 2019 a la millor banda sonora per AÜC


Segrestats pel relats que únicament saben anunciar la fi del món, la idea de futur ha quedat col·lapsada per un present que només sap relacionar-s’hi des de l’abatiment, el descoratjament o, encara pitjor, la indiferència. L’alegria, ho sabem, encara és un acte desobedient i, un cop detectades les trampes d’una felicitat buida, la capacitat de jugar continua sent una eina insubornable de la creació i de la crítica, de l’escena i del pensament. L’Escola de pensament ens convida, doncs, a despertar en els vincles des del gest i la paraula, com a espais de compromís i temptativa.