Il cielo non è un fondale

L’Antonio explica que ha somiat amb la Daria i que, en el somni, feia veure que no la coneixia. A partir d’aquest gest neix una rítmica de sentiments contradictoris entre el no reconeixement i la trobada. Una peça entre l’espai oníric real i l’espai de somni que ofereix el teatre de la companyia italiana Deflorian/Tagliarini, que ha triomfat ja en diverses ciutats d’Europa.


Estrenat el 2016 al Théâtre de Vidy-Lausanne (Suïssa), Il cielo non è un fondale (El cel no és cap teló de fons) és el vuitè projecte escènic que comparteixen Daria Deflorian i Antonio Tagliarini, escriptors, directors i intèrprets tots dos, que des del 2008 desenvolupen un seguit de treballs junts establerts, des del primer, com peces d’una exploració permanent sobre formes diferents de representació i alternatives a la relació entre l’espectador i la creació.

Mai més pertinent que en aquesta obra, que estableix un diàleg gairebé filosòfic entre el que som a dins i el que som a fora, entre l’espai fictici de l’escenari i l’espai real exterior. “Per a nosaltres és un diàleg cada vegada més necessari, perquè fins i tot de vegades ens costa tornar a respirar l’aire real després d’estar tancats en una sala d’assaig, amb totes les improvisacions i entrenaments, conscients que la vida és en una altra banda. Mirarem d’enderrocar aquests murs, tots, no només la solo la típica quarta paret”.

Per fer-ho en tenen prou amb quatre intèrprets, un cançó, un somni i paraules, moltes paraules, les fonamentals i també les prescindibles, les que, com els quilos de més, ens converteixen en individus de seny obès. Totes les cartes sobre la taula i, després, a destil·lar-les fins obtenir les essències, si és que això és possible. “Els somnis ens deixen sols”, diu Didi-Huberman, sols davant d’un relat sense trama, ni principi ni final. I això és, si fa no fa, aquest acte dramàtic que porta el fons a primer pla en la relació entre subjecte i context, entre nosaltres i el món. “Com podem no preguntar-nos avui dia –es demanen Daria i Antonio– sobre els fluxos migratoris de desenes de milers de persones que abandonen tot el que tenien per escapar d’una situació impensable, la guerra, la misèria? Com ho podem fer des del nostre petit i afortunat punt d’observació?”.