TOTENTANZ - MORGEN IST DIE FRAGE

Una instal·lació, un vídeo i una performance és la triple proposta per parlar de la mort que signa La Veronal, una de les companyies de dansa amb més projecció internacional d'avui. Dirigida per Marcos Morau.

Una fantasmagoria trista però eufòrica, basada en una sessió d'espiritisme, per celebrar la fragilitat de la vida.

La dansa de la mort medieval, com a pràctica, ritual i tòpic, ens torna una imatge poèticament pertinent de la mort i de la justícia que comporta: tots acabarem mirant-la de fit a fit; l'hora fatal arriba, infal·lible, a tothom. Revisitar la dansa de la mort en ple segle XXI, en la plena turbulència d'un món llançat cap al seu propi caos terminal per mil revolucions socials, digitals i espirituals, és un anacronisme deliberat, gairebé una meditació.
La nostra Totentanz només és una invitació a celebrar la fragilitat de la vida i a meditar sobre com ha perdut valor. Hem construït entre tots un món on la mort està més normalitzada, més a prop que mai. I alhora, no ha semblat mai tan llunyana, tan remota i incomprensible. El menyspreu actual dels valors de la vida és directament proporcional a la incapacitat generalitzada d'interpretar, dansar, oficiar la mort com un misteri. Més de cinc segles després, la dansa de la mort torna a dictar càtedra entre nosaltres per preguntar-nos on anem, qui som i què significa aquest lloc que habitem, abans que la mort ens agafi de la mà per fer-nos ballar amb ella.
— Marcos Morau


La crítica n'ha dit...
“Destaca l’exquisida i poderosa estètica dels quatre ballarins i dos titelles d’una veracitat realment commovedora (...), amarada de simbologia religiosa amb un cert aire kitsch i futurista alhora. ( ...) Els ballarins i una interacció subtil amb el públic (on rau la seva força), en la qual destaca especialment Lorena Nogal, l’últim Premio Nacional de Danza en interpretació, broden una proposta realment esglaiadora.” (Mercedes L. Caballero, El País - Babelia)

«Som al nucli d’una processó lenta amb l’ambició de ser dolorosa i solemne. És una coreografia d’esperits dansaires, descurats i mig nus, amb alguns trets grotescos. Una successió d’esvaniments. Aquí la mort té sobretot un aspecte masculí. En molts països i cultures, la mateixa paraula per identificar-la és masculina». (Vincenzo Sardelli, Krapp’s Last Post)

«Un recorregut guiat per la icònica presència de tres ballarins i una ballarina, l’emblemàtica Lorena Nogal, a la qual la mort, lligada a dos grans titelles femenins amb camisa blanca, s’aferrava amb el seu tremolor. És inesborrable la impressió d’aquella boira que embolcallava els cossos dels espectadors, empesos, pas a pas, cap a un lloc desconegut». (Francesca Pedroni, il manifesto)


INFO COMPLEMENTÀRIA ↓

Les danses de la mort: una visió iconogràfica, de Montserrat Flores Juanpere
Morgen ist die Frage, per Elsa Estrella Echevarría (ctxt)