És el suïcidi el veritable problema filosòfic?

En una societat que arrossega molts tabús i estigmes, i en la qual hi ha fins i tot una llei no escrita del periodisme que diu que és millor no publicar la causa de la mort d’una persona si és per suïcidi –perquè suposadament podria desencadenar un efecte contagi–, l’escena i el pensament han estat llocs de llibertat per trencar aquests silencis. Uns silencis que recauen, com una ferida oberta, en la que és la primera causa de mort entre els joves de 15 a 29 anys.

Quina relació hi ha entre la creació i la “lluita per la vida”? És la presència de la mort, i el memento mori, una amenaça o una oportunitat?

En el joc tan humà com inhumà de viure, l’absurd, l’esperança i la mort es troben de vegades d’una manera abrupta i insuportablement dolorosa. En aquesta sessió de l’Escola de pensament, volem parlar d’un abordatge tant social com sanitari del suïcidi, sense caure mai en la temptació del judici moral: volem preguntar-nos què ens diuen les morts dels nostres amics i parents, dels nostres veïns o companys que un dia van decidir deixar de viure. Com ha desplaçat la seva absència, més o menys sobtada, la nostra manera de mirar el món? Quins escenaris de vida podem representar si no som capaços d’interpretar allò que ens diu el seu gest absolut i irreversible?