Tan el Teatre Lliure de Gràcia com el de Montjuïc són fruit del rescat d’edificis que, en el decurs de la seva restauració, van adquirir formes i significats nous per acollir una visió nova del teatre.
Exposicions i instal·lacions
Gràcia
“Vol fer teatre i parla de tirar l’escenari?”
29/09/22 - 31/07/23
Aquesta frase de Joaquim Gubern i Palacios, president de la Cooperativa La Lleialtat durant 45 anys, ens sembla el títol que resumeix millor els particulars paradigmes que impulsen les transformacions successives de l’edifici on ens trobem ara mateix. Transformacions fetes per combatre els models establerts de cada moment.
Aquesta exposició vol ser una mostra del recorregut viscut per l’edifici de la seu de Gràcia al llarg del segle XX i inicis del XXI. Els seus canvis han estat marcats per dos motors clau: el consum de béns de primera necessitat i el de béns culturals. Uns motors encesos per un esperit de cooperativisme que ofereix als ciutadans i veïns una qualitat de vida enfront dels contextos socials i polítics amb què han hagut de conviure.
Quan parlem de la Cooperativa La Lleialtat i de la companyia que va fundar el Teatre Lliure parlem de dos esperits germans. Comparteixen una visió nova de col·lectivitat, de servei als ciutadans, d’associacionisme i, evidentment, de cooperació per canviar la manera de viure i de representar la vida.
És impossible entendre el naixement d’una identitat i els seus canvis sense tenir-ne en compte el context i, per aquest motiu, l’exposició treballa sobre tres marcs que es complementen: el social, l’arquitectònic i l’humà.
Com en un teatre on veiem el teló de fons, l’espai escènic i els personatges que hi actuen, mostrem aquí els contextos socials -la majoria tan propers com la pròpia ciutat de Barcelona- que van impulsar la creació, la transformació i la reforma d'aquest edifici. Sobre aquest teló de fons se sobreposen els espais aixecats per respondre a necessitats noves (les diverses fisonomies de la seu del carrer Montseny 47) i, per últim però no menys important, qui va idear, treballar i donar testimoni tant de la Cooperativa La Lleialtat com del Teatre Lliure, i va omplir de sentit i experiència aquests espais.
AGRAÏMENTS
Cooperativa Obrera La Lleialtat i Arxiu fotogràfic del Museu de les Arts Escèniques. Institut del Teatre.
Slèvia
12/10/22 – 18/06/23
Vestíbul de Montjuïc
“Puigserver va planificar i va construir el Lliure com un gran contenidor de miralls, on fins i tot els espectadors es poguessin veure com a actors-observadors a l’altra banda de la ficció.”
Recuperem a Montjuïc l'exposició sobre Fabià Puigserver que es va poder veure a Gràcia la temporada passada.
L’espai teatral, la caixa escènica sense escenari que va idear Fabià Puigserver, creava un joc de miralls, com descriu el dramaturg i director Jaume Melendres, que no només posava el públic dins la ficció mateixa sinó que jugava també a disposar-lo a diverses bandes, per tenir altres perspectives sobre una mateixa acció. Es trencava així la perspectiva arquitectònica del Renaixement, més coneguda com a la italiana. I es creava un teatre més lliure.
En aquesta exposició fotogràfica proposem també un joc de miralls, un primer pas cap a una retrospectiva sobre Fabià Puigserver en la seva estada a Polònia. Amb un nou paisatge social i cultural, cabdal a la seva etapa de formació. Sense aquesta experiència vital no podem entendre l’artista que avui coneixem. I els miralls ens serveixen també per veure’ns reflectits en la seva vida. Perquè, tal com va concebre el Teatre Lliure, ni viu ni mort no ens ha perdut –a nosaltres, al públic– de vista.
Slèvia és el pseudònim amb què signava les seves obres mentre era a Varsòvia, i encara algunes un cop tornat a Barcelona. Un nom amb el qual es reconeix en totes dues ciutats, i que hem rescatat com a prova del pont que va establir entre elles, encreuant sempre les dues cultures, especialment escèniques. Els textos que us presentem formen part d’una conversa amb el seu amic íntim i arquitecte de la nova seu del Lliure a Montjuïc, Manolo Núñez Yanowsky, que també té lligams amb l’Europa de l’Est. En aquesta conversa, el Fabià explica a cor obert com va ser la seva vida polonesa i quina visió tenia dels països de l’Europa central i de l’Est.
La influència teatral dels països d’aquesta Europa en reconstrucció i els 30 anys passats de la mort de Fabià Puigserver conflueixen aquesta temporada en una retrospectiva que us presentem tant aquí com, més endavant, a Montjuïc. Uns miralls que ens diuen qui va ser el Fabià a Polònia, i que ens reflecteixen, com un retrovisor, sobre els records que conservem d’aquella etapa vital seva.
[cita pertanyent a Jaume Melendres (Fabià Puigserver / a cura de Guillem-Jordi Graells i Antonio Bueso. Diputació de Barcelona : Fundació Teatre Lliure: Associació d’espectadors del Teatre Lliure: Institut del Teatre, 1996. P. 71)].