Yerma

LA CRÍTICA N'HA DIT...

“Tot encaixa en aquesta adaptació i tràgica cançó de bressol lorquiana sobre la repressió femenina. L’encertada i continguda escenificació, en què la mirada panòptica del públic reforça aquesta atmosfera inquisidora en la intimista i elegant escenografia de Frederic Amat; la producció musical de Raül Refree, que se serveix de les veus dels actors i dels sons que produeixen en directe amb objectes per construir aquest lament opressor de l’essencialisme femení; i un repartiment que brilla, compenetrat de l’inici al final, para atendre l’esquinçament d’una María Hervás lliurada a aquesta Yerma rebel, que se sent “vacía pero llena de odio”. (...) Es confirma en el seu debut lorquià com una de les actrius més compromeses i refrescants de l’escena actual. (...) Contra el bucolisme naïf de la ruralitat, (…) aquesta Yerma del Lliure prova per què un text escrit fa noranta anys és un símbol contra les cadenes del gènere. (...) En un moment que el debat essencialista i biològic tanca el feminisme en un món petit (…) la producció del Lliure es presenta com un canto tràgicament alliberador. Com aquest “marchita, marchita pero segura” que entona Hervás per a confort del públic malgrat el que acaba de contemplar a l’escenari: una catarsi punyent.”
Jacinto Antón – El País

“En Yerma conviuen l’honestedat absoluta i la voluntat de viure. En Yerma no hi ha resignació sinó lluita, no hi ha acceptació sinó exigència, no hi ha renúncia sinó la ràbia amb què s’immolarà en un gest de nihilisme revolucionari. [...] En la Yerma de María Hervás (...) tots aquests sentiments, totes aquestes oposicions brollen amb força i contundència per brindar-nos una poderosa i catàrtica creació fonamentada en la naturalitat i la pulsió vital, molt ben guiada pel director, Juan Carlos Martel. [...] La posada en escena de Martel és molt interessant, profundament respectuosa amb l’original fins al mínim detall, però refusant dramatismes d’altres temps i qualsevol espurna de folklorisme. Una excel·lent direcció dels intèrprets, amb una dicció clara i un climàtic tractament de l’espai sonor inundat per cançons com si fos una llarga cançó de bressol. Cal acostar-se a Lorca de tant en tant.”
Santi Fondevila - Ara

“La Yerma que dirigeix Juan Carlos Martel Bayod aporta una mirada nova a la tragèdia de l’autor de Granada. [...] María Hervás és una Yerma esmolada que fa créixer el trauma de la infertilitat amb inflexions tonals que culminen en l’esqueixament gutural de la desesperança. El seu desassossec ens ha recordat les encarnacions lorquianes de Núria Espert, des que el 1971 va protagonitzar la transgressora versió de Víctor García. El repartiment actua ben conjuntat, amb Joan Amargós en el paper de Juan, el marit més preocupat per comptar ovelles i llaurar camps que en posar la seva llavor en aquesta muller que pretén confinar a casa. Brilla també Isabel Rocatti com a vella d’extensa fillada a qui Yerma demana consell. […] És difícil sorprendre amb una obra tan coneguda, però la Yerma de Martel Bayod i d’Amat es representa d’una altra manera: la seva vocació intemporal no traeix l’essència de García Lorca.”
Sergi Doria - ABC

“Malgrat l’impressionant reguitzell de noms que integren l’equip artístic i tècnic, la proposta no té res d’ostentós, sinó que, ben al contrari, constitueix una ferma aposta per un teatre artesanal, íntim i auster. (...) María Hervás compon un personatge tràgic de principi a fi. (...) Transmet bé l’obsessió i la tossuderia: l’agror i la duresa es manifesten ja de bon començament, amb una cadència un punt abrupta i que per moments semblaria més pròpia d’una aposta postdramàtica. Commou en el tram final, quan es manifesta del tot plena d’odi i de fel cap a qui la vol eixorca i limitada. (...) La bellesa de la paraula lorquiana s’imposa en tots els quadres; apareix realçada en la bona nova de la veïna ‒amb trot feliç, Camila Viyuela interpreta aquesta dona humil que tindrà un fill fruit de l’amor (...), i també en la proclama vital de la vella pagana ‒poderosa Isabel Roccati. (...) L’opressió de l’entorn es palesa en les recriminacions del marit ‒eficaç Joan Amargós‒, que vol Yerma tancada a casa, i en les murmuracions de les veïnes. (..) El quadre de les bugaderes ‒les seves xafarderies corren com l’aigua‒ és un dels moments corals més reeixits. (... ) Una lluminosa Yolanda Sey (...) lidera aquí l’acusació contra Yerma. (...) Amb la performance carnal i salvatge que ha coreografiat Lali Ayguadé (...) es lliuren poderosament David Menéndez i Bàrbara Mestanza. (...) La Yerma de Martel és un espectacle orgànic i bell que cal veure.
Ana Prieto - Núvol

“Aquesta Yerma és plena de fantasmes, és pura intrahistòria del Lliure, una retrobada amb els dimonis familiars. I el resultat és valent però irregular, amb grans encerts i alguna relliscada. El primer encert és l’escenografia de Frederic Amat, un mont de Venus cobert de cendra, metàfora visual de la infertilitat de la protagonista. Un paisatge lunar embolcallat per cortines amb la platea a quatre bandes. Una Yerma camerística i abstracta, deconstrucció de la “chocita en el campo” que canta la cançó de bressol del primer quadre, reducció de la ruralitat espanyola a una lúgubre metàfora conceptual. Treballar amb Amat ha estat, sens dubte, la decisió més sàvia de Martel en aquest muntatge. El veterà artista visual, que ja va col·laborar als 80 amb Pasqual i Puigserver en l’escenografia d’El público, aporta substància i personalitat a la funció, projectant Lorca al segle XXI sense necessitat d’aparatoses llançadores digitals. (...) En els temps que corren, una Yerma sense pantalles és un virtuós vot de castedat postdramàtica. El segon encert és la música. Martel interpreta Yerma com una cançó de bressol, un fet estrany, encara que respon exactament a les indicacions del poeta. (...) Fer-ho (...) desbarata d’inici tota temptació realista i ajuda el públic a acceptar el vers i les metàfores més rebuscades d’aquesta inversemblant Espanya profunda. (...) Música i poesia formen un tàndem eficaç (...). I Martel (...) redobla l’aposta amb les composicions a capella de Raül Refree. Irònicament, aquest Lorca sorprèn per ser estrictament lorquià.”
Gabriel Sevilla – Recomana.cat

"La Yerma del Teatre Lliure és orgànica, remou tots els sentits, i María Hervás l'ha xuclat endins amb tota la seva força per expulsar-la fora com dards llançats a l'auditori en una interpretació tan sensible com punyent. Però no està sola. L'actriu Isabel Rocatti marca empremta amb el personatge de la Vella que està al marge de la convenció social. L'actor Joan Amargós és el marit pastor que imposa la llei social sobre Yerma. David Menéndez, l'amic i el mascle o “macho” (dos personatges) crea amb l'actriu Bàrbara Mestanza (The Mamzelles) en el paper de la femella o “hembra” una de les escenes més agosarades del muntatge però també més esotèriques i carregades de l'efluvi embriac de la romeria. I les actrius Yolanda Sey (The Sey Sisters) i Camila Viyuela, l'amiga, arrodoneixen un repartiment que excel·leix en conjunt i s'enlaira de manera individual en cadascuna de les seves accions. [...] Yerma és un espectacle per a espectadors fidels de sempre, però també per a nous espectadors adolescents que, n'estic segur, en sortiran amb una nova idea de la que tenien del teatre abans d'entrar-hi. El missatge de Yerma continua viu i, per molt que giri el món, fa la impressió que no deixarà mai de ser un dels neguits que fibla la humanitat."
Andreu Sotorra - Clip de teatre


Yerma al MAE
Yerma a Europeana
"Las nanas infantiles", de Federico García Lorca (1928)
La Barraca, el teatro del pueblo de Federico García Lorca