Concurso de malos talentos

La companyia José y sus Hermanas (Explore el Jardín de los Cárpatos) convida les generacions Millennial i Z a imaginar amb les eines del llegat teatral uns futurs utòpics i millors. Si has pensat fer-te un onlyfans per pagar la carrera, aquest és el teu espectacle.


En una època en què “tot és performance”, José y sus Hermanas investiga maneres d’imaginar altres formes de viure amb eines teatrals. Els seus membres reprodueixen escenes que ja han repetit abans, escenes recurrents, l'una rere l'altra. Repeteixen el mateix però amb canvis per poder trobar altres possibilitats. Pur ofici. Al teatre i a la vida.

Concurso de malos talentos és un espectacle - lectura teatral - concert - processó - assaig en el qual la companyia s'entrena en un centre de baix rendiment. El dispositiu escènic-plàstic que proposa l'espectacle, sense projeccions de vídeo en aquesta ocasió, aposta per entendre la caixa escènica com una caixa màgica reveladora de sorpreses. En aquesta nova aventura col·lectiva, s'incideix en el llenguatge visual ja que la imatge sovint funciona com a estimulant de grans canvis. José y sus Hermanas es llança a aquests futurs com si fossin escenaris en potència per especular sobre què hi havia abans i amb el desig de conèixer, ser i habitar què passarà després.

Les generacions Millennial, Z i X comencen a mostrar els símptomes d'un sistema d'hipereficiència: les relacions entre el temps productiu i el de consum no només han caducat, sinó que també es resignifiquen a gran velocitat. Les noves generacions adultes manifesten aquest canvi de paradigma que s'oposa a les antigues demandes imposades. Fan valdre conceptes com perdre el temps, vagar o habitar la incertesa. Aquesta proposta tendrament radical pretén oblidar activament l'èxit i les demandes de progrés deixant espai a altres maneres de fer, d'estar i de gaudir. Al teatre i a la vida.

"Això de fer servir un sonet de Shakespeare ja ho ha fet Tiago Rodrigues. Això de tenir la policia per actors ja ho ha fet Tania Bruguera. Això de tenir un brau en escena ja ho ha fet Romeo Castellucci. Això de sonoritzar només amb tecno ja ho han fet Gisèle Vienne i Michele Rizzo. Això de fer que les butaques del teatre siguin per llegir ja ho han fet Rodrigo i El conde. Això d’esperar que el temps passi per divertir-nos ja ho ha fet Samuel. Això de negar les nostres mares ja ho ha fet Angélica Liddell..."
_Ignacio de Antonio Antón


LA CRÍTICA N'HA DIT...

"Una suggeridora performance teatral inclassificable de bon talent. Amb Concurso de malos talentos continua l'experimentació i trencament de totes les barreres possibles, combinat, amb referències teatrals clàssiques, i fins i tot allunyades en el temps. Fora pantalles, les pantalles són mortes, visca els telons! Fora guitarres electròniques, morin les guitarres electròniques, visca la gralla! Fora tablets, mòbils i lectors digitals. Mortes les tablets, els mòbils i els lectors digitals, visca el llibre de paper... i si el llibre fa foc i treu fum, quan parla de García Lorca, encara més. (...) Aquí, la sorpresa és l'excés físic de cadascuna de les quatre actrius i de l'actor que configuren el repartiment. La suor, tal com sona, no és una metàfora sinó una realitat. L'encapsulament dels cossos dins de les silicones culturistes és un risc fins i tot per a la circulació respiratòria. Si es vol fer teatre del bo, com diuen tots cinc, cal suar també de debò."
Andreu Sotorra - Clip de teatre

"José y sus Hermanas estan desbrossant el camí per a les companyies d'artistes que freguen els 30 anys. Se saben afortunades perquè han tingut, pràcticament, totes les oportunitats disponibles al seu abast. Però alhora van reconeixent que els ideals al triomf absolut és una utopia-Rosalía. [...] Aquí demostren, des d'una nova indefinició en les formes, un excel·lent domini de la pausa. És un joc teatral molt ben executat, carregat d'intuïció. Equilibrat entre les cinc components. Amb moltes més capes de la que, aparentment, es veu. En aquest aiguabarreig respiren un bilingüisme estructural, una hibridació natural, gens forçada.[...] Acabada l'obra, tota la família d'espectadors es pregunta què ha passat. No hi ha la veu única i implacable d'Angélica Liddell (Caridad, The Scarlet Letter); no hi ha la contundència de Romeo Castelluci (Bros) o de Jan Fabre (Belgian rules). Hi ha ressons de tot una mica en un carnaval desfasat, passat pel tamís de la cobla i dels sintetitzadors. La confusió és l'adob de la creació i aquesta queda sembrada, i molt ben arrelada, tant entre els espectador més joves com en els més adults. [...] Vist des del públic, és un treball fèrtil, una companyia que no ensopeix, que lluny de bloquejar-se, interessa seguir-li la seva trajectòria."
Jordi Bordes - El Punt Avui